El primer any de mudar-me a Barcelona vaig sentir que em vaig convertir a ser solament el to de la pell a més vaig sentir que la meva nacionalitat no va ser reconegut perquè just aquest to era diferent del que s’imaginava que una veritable holandesa hauria de tenir.

En el primer any, en mails i crides per a futurs entrevistes, va néixer una frase “Sóc holandesa, però negra”. Sentia que tènia que advertir les persones del to de la meva pell perquè no es xocaria quan finalment em veiés.

Això no significa que a Holanda no hi havia racisme, només que a Barcelona per raons vàries tot estava molt mes a flor de pell.

També és important de tenir en compte que l’experiència d’una moltes vegades no solament és individual sinó també pot ser una experiència d’un col·lectiu i és important compartir aquestes experiències; experiències de com ens sentim percebuts per la societat i com influeix en la construcció de la nostra identitat.

Alhora ha crescut una fam, una fam de trencar amb clixés, una fam de posar situacions en evidència , una fam de jugar, una fam de crear, investigar, aprofundir, una fam de comptar la meva pròpia vivència de la identitat en una manera fresca i original, combinant diverses disciplines ; poesia escènica, dansa, audiovisual i cant.