Katherine Johnson
26/8/1926-24/2/2020
Katherine tenia des de molt petita una gran passió pels
números, una curiositat immensa i moltes ganes d’aprendre. Tot això va resultar que amb tan sols deu anys, ja cursava la secundària. No obstant això, no podia estudiar en el seu cuideu, White Sulphur Springs, perquè tan sols hi havia una escola per a persones blanques on no admetien a persones negres. El seu pare va prendre la decisió de vendre la seva terra, buscar dos treballs i mudar a tota la família 209 quilòmetres més lluny, provant sort en un altre comtat. Ell somiava que cada unx dels seus hijxs pogués estudiar. Sempre els deia: “Ningú és millor
que tu i tu no ets millor que ningú”. Desitjava que els seus hijxs tinguessin les mateixes oportunitats que todxs.
Katherine aprofitava de cada oportunitat d’aprenentatge i va entrar en la Universitat estatal de West Virginia, on es va graduar en Matemàtiques i francès amb els màxims honors en 1937.
També va acceptar un treball com a mestra en una escola pública per a negres. Ella volia treballar d’investigadora matemàtica. No obstant això, en aquella època no sols existia la segregació: els pocs drets que tenien les dones se sumaven. I això es reflectia a l’hora de triar una professió, ja que les opcions eren més limitades.
En 1952 es va obrir un nou camp possibilitat professional: Katherine es va assabentar per un familiar que hi havia posats en la secció de computació de l’ala oest (on treballaven els afroamericans) del Laboratori Langley de la NACA -predecessora de la Nasa-, per la qual cosa ella i el seu marit van decidir mudar-se a Hampton, a Virgínia.
En aquesta època no hi havia computadores com les coneixem avui dia. Eren dones blanques i negres (segregades) les que feien els càlculs a mà. Els càlculs eren un treball avorrit
per als homes en aquesta epoca i, alhora, era un treball molt precís. Per això en la NACA sentia que les dones tenien una millor aptitud. Les deien les computadores amb faldilles. Les computadores amb faldilles, inicialment es dedicaven de calcular la trajectòria dels avions. Després es van encarregar dels primers llançaments espacials. Katherine no posava molta atenció a la segregació en el seu treball. Per a ella el més important era trobar la solució i per tant, es concentrava en la missió. Encara que sí que va trobar el
racisme en diverses ocasions, com quan va començar a treballar amb blancs i els seus companys li van exigir usar una cafetera diferent. Katherine era una dona molt decidida i no es va limitar a fer càlculs sinó que va insistir a assistir a les reunions amb els enginyers, una cosa inèdita per a una dona i afroamericana.
Així va anar obrint-se camí i guanyant-se el respecte dels seus companys. La seva meravellosa capacitat per al càlcul i passió pel treball va ajudar a fixar la trajectòria del primer viatgi estatunidenc alespacio a posar en òrbita l’Apol·lo XI i va portar per primera vegada a l’home a la Lluna. Per a la missió en què John Glen va orbitar la Terra per primera vegada (1962) es van usar els càlculs desfets pels primers ordinadors. No obstant això, així i tot li van demanar a Katherine verificar els càlculs de la màquina. “Si ella diu que són bons, llavors estic llest per a anar”, va dir l’astronauta, segons recorda Johnson. De fet, la Nasa reconeix en el seu web que “no hauria
pogut fer aquestes coses sense Katherine Johnson i el seu amor per les matemàtiques”.
Katherine sempre va voler volar a la lluna i, amb sort, això és exactament el que està fent en aquest moment. Katherine Johnson va complir en 101 anys una edat bella per a un ésser humà excepcional i un important referent negre, al qual li encantava comptar.
.